Era molt petita quan vaig tenir el meu primer contacte amb les noves tecnologies. Des de sempre, el meu pare havia estat lligat a elles. Sempre veia que el pare marxava a treballar a l’empresa i feia servir el telèfon mòbil per trucar als seus clients, feia servir l’ordinador per connectar-se a Internet i fer la feina més urgent des de casa i a mi, evidentment, em va picar la curiositat.
Volia saber què era tot aquell món en el que es movia el meu pare i sempre que el veia amb l’ordinador m’hi acostava simplement per veure i gaudir amb com ell es movia per aquells menús i aquelles pantalles per a mi totalment noves.
Finalment, quan ja era una mica més gran i després de demanar-ho de mil maneres, els meus pares van regalar-me un telèfon mòbil. Volia tenir-ne un per poder ensenyar-lo a les meves amigues, poder jugar, poder trucar a la mare o al pare quan fos fora de casa. Aquell telèfon em permetia fer un munt de coses fins aleshores inimaginables.
Després del mòbil el van seguir el ja obsolet walkman, l’mp3, l’Ipod, l’ordinador portàtil, etc.
Actualment, podria dir que sóc una mica dependent de les noves tecnologies, sé que podria viure sense elles, només faltaria, però m’és difícil d’imaginar una setmana sense telèfon mòbil que em sona constantment, l’Ipod que m’ajuda a suportar els llargs viatges amb autobús o tren, l’ordinador portàtil tant necessari per la vida universitària, etc.
Aquesta dependència probablement és culpa també de la societat d’avui en dia que en pocs anys s’ha transformat arribant a ser, tota ella, dependent també de les noves tecnologies.
Volia saber què era tot aquell món en el que es movia el meu pare i sempre que el veia amb l’ordinador m’hi acostava simplement per veure i gaudir amb com ell es movia per aquells menús i aquelles pantalles per a mi totalment noves.
Finalment, quan ja era una mica més gran i després de demanar-ho de mil maneres, els meus pares van regalar-me un telèfon mòbil. Volia tenir-ne un per poder ensenyar-lo a les meves amigues, poder jugar, poder trucar a la mare o al pare quan fos fora de casa. Aquell telèfon em permetia fer un munt de coses fins aleshores inimaginables.
Després del mòbil el van seguir el ja obsolet walkman, l’mp3, l’Ipod, l’ordinador portàtil, etc.
Actualment, podria dir que sóc una mica dependent de les noves tecnologies, sé que podria viure sense elles, només faltaria, però m’és difícil d’imaginar una setmana sense telèfon mòbil que em sona constantment, l’Ipod que m’ajuda a suportar els llargs viatges amb autobús o tren, l’ordinador portàtil tant necessari per la vida universitària, etc.
Aquesta dependència probablement és culpa també de la societat d’avui en dia que en pocs anys s’ha transformat arribant a ser, tota ella, dependent també de les noves tecnologies.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada